02.12.2019 · Canvi de doctrina: la indemnització per cessament del personal d’alta direcció té caràcter obligatori i està exempta de tributació en l’IRPF

El Tribunal Suprem canvia la doctrina en relació a les indemnitzacions per extinció de contracte d’alta direcció, establint en la seva sentència de 5 de novembre del 2019, que les indemnitzacions satisfetes als alts directius per desistiment de l’empresari estan exemptes de l’IRPF fins a l’import de set dies per any de servei amb el límit de sis mensualitats.


 

L’informem que el Tribunal Suprem (TS) ha dictat la sentència de 5 de novembre del 20196 en la qual canvia de doctrina en relació a les indemnitzacions en l’IRPF per extinció d’un contracte d’alta direcció. En els supòsits d’extinció del contracte d’alta direcció per desistiment de l’empresari existeix el dret a una indemnització mínima obligatòria de 7 dies de salari fixada per la norma, per tant, aquesta quantia de la indemnització està exempta de tributació en l’IRPF.

Normativa i criteri doctrinal de la DGT

Com ja sabem, la normativa de l’IRPF estableix que estaran exemptes les indemnitzacions per acomiadament o cessament en la quantia establerta amb caràcter obligatori en l’Estatut dels Treballadors, en la seva normativa de desenvolupament o, si escau, en la normativa reguladora de l’execució de sentències, sense que es pugui considerar com a tal l’establerta en virtut de conveni, pacte o contracte.

D’altra banda, l’article 11 del Reial decret 1382/1985, d’1 d’agost, pel qual es regula la relació laboral de caràcter especial del personal d’alta direcció estableix que: “L’alt directiu tindrà dret a les indemnitzacions pactades en el contracte; si no hi ha pacte la indemnització serà equivalent a set dies del salari en metàl·lic per any de servei amb el límit de sis mensualitats“.

Tradicionalment, la Direcció General de Tributs i els tribunals han entès que aquesta exempció no resulta aplicable en els cessaments d’alts directius, perquè les quanties de set dies per any (amb el límit de sis mensualitats) o de vint dies per any (amb el límit de dotze mensualitats) establertes en el Reial decret 1382/1985 d’alta direcció per als casos de desistiment de l’empresari o acomiadament improcedent, respectivament, no constituïen uns mínims d’indemnització, atès que la norma preveu expressament que s’admet pacte en contra.

Doctrina del Tribunal Suprem

Fins al moment, seguint doctrina de les sentències de 21 de  novembre del 1995 i de 13 de juny del 2012, el TS entenia la subjecció a l’IRPF -íntegrament- de la indemnització en el cas de relació d’alta direcció, aplicant la doctrina recollida en la sentència de 21 de desembre del 1995.

En concret, la doctrina que recull la sentència d’aquesta Sala de 21 de desembre del 1995, declarava la subjecció íntegrament de la indemnització en el cas de relació d’alta direcció, ja que el el Reial decret 1382/1985, d’1 d’agost, no estableix cap límit ni mínim ni màxim, de caràcter obligatori, respecte de les indemnitzacions del personal d’alta direcció, atès que les assenyalades en el seu article 11 són “si no hi ha pacte” i “en defecte d’això” i, per tant, merament subsidiari del convingut. Això és així perquè si bé l’art. 3.1c) de l’Estatut dels Treballadors estableix la prohibició que es puguin pactar en perjudici del treballador condicions menys favorables o contràries a les disposicions legals o reglamentàries, el seu art. 2.1.a) atribueix “caràcter especial” a aquesta classe de prestació de serveis, i relega a un posterior reial decret la seva regulació.

Doncs bé ara, el TS en la seva sentència de 5 de novembre del 2019, canvia de criteri (desestimant el recurs de cassació interposat per l’Advocat de l’Estat contra la sentència de l’Audiència Nacional de 8 de març del 2017), i conclou ara a favor de l’exempció en el cas concret del desistiment empresarial. S’arriba a aquesta conclusió per la sentència del propi Tribunal Suprem (Sala social) de 22 d’abril del 2014, en virtut de la qual en els casos d’extinció de l’alt directiu per desistiment de l’empresari existeix el dret a una indemnització mínima obligatòria de set dies per any de serveis amb el límit de sis mensualitats. El tribunal recorda que l’Audiència Nacional avalava l’exempció sobre aquest import mínim obligatori, fins i tot en els casos de pacte exprés que exclogui tota indemnització per cessament.

Conclusió

Per al TS, la indemnització de set dies de salari per any de treball, amb el límit de sis mensualitats, ha de ser considerada com a indemnització mínima obligatòria per als supòsits de desistiment de l’ocupador d’un treballador d’alta direcció, fins i tot en els casos de pacte exprés que exclogui tota indemnització per cessament, atès que no és possible en aquests casos eliminar tota indemnització.

Sobre la base de l’anterior, es modifica el criteri sobre el tractament tributari de la indemnització per cessament d’una treballadora amb contracte d’alta direcció: en els supòsits d’extinció del contracte d’alta direcció per desistiment de l’empresari existeix el dret a una indemnització mínima obligatòria de 7 dies de salari per any de treball, amb el límit de sis mensualitats i, per tant, que aquesta quantia de la indemnització està exempta de tributació en l’IRPF.

Es poden posar en contacte amb nosaltres per qualsevol dubte o aclariment que puguin tenir sobre aquest tema.